"No
podem ensenyar una llengua. L'únic que podem fer és crear
les condicions perquè aquesta es puguí aprendre."
(Humboldt)
Possiblement
no hi ha cap altre camp de l'ensenyament en què hi hagi tants
mètodes ni tanta quantitat de material didàctic com en
el camp de l'ensenyament de l'anglès. Cal, doncs, plantejar-se
la pregunta: per què els resultats no són millors? Pensem
que és innegable que molts joves segueixen sortint de les nostres
escoles d'ensenyament secundari sense poder-se desenvolupar en anglès
amb una mínima facilitat. També és cert que els
professors d'idiomes ens quedem sorpresos davant de la gran facilitat
que tenen alguns alumnes per aprendre i, tot s'ha de dir; ens desesperem
sovint en veure que, malgrat els nostres esforços i els seus
també, un nombre encara més nombrós no mostren
gens d'interès, tot i que intuïm que fins i tot els menys
dotats n'aprendrien si poguessin estar-se una temporada en un país
de parla anglesa.
Tots els
professors estem d'acord que hi ha uns quants requisits sense els quals
l'aprenentatge d'un idioma seria bastant difícil:
- una
exposició massiva a l'idioma,
- moltes possibilitats d'interacció,
- bona motivació i disposició per aprendre'n, i
- una bona memòria.
És,
potser, la manca del primer punt la que ocasiona el baix nivell adquirit
per molts alumnes. Malgrat l'ampli ventall d'ajuts tècnics i
didàctics de què disposem, qualsevol mètode que
emprem no deixa de ser un valuós intent de fer quelcom bastant
difícil, si no del tot impossible: substituir una exposició
massiva per unes poques hores molt estructurades, repartides entre grups
de trenta a quaranta alumnes amb nivells molt desiguals entre ells.
Naturalment seria de gran ajuda que les televisions públiques
i privades tinguessin per norma, com succeeix a altres països,
la política d'emetre les pel·lícules en versió
original subtitulades. Com que aquesta solució no és al
nostre abast, hem de fer que, a l'escola, L'exposició de l'anglès
que reben els nostres alumnes sigui com més rica i abundant millor.
Una gran
part de la nostra feina consisteix en controlar els alumnes; la seva
assistència a classe, la seva conducta dins i fora de l'aula,
a més d'atendre els típics detalls de la marxa de la classe:
obrir i tancar finestres, buscar guixos, esborrar la pissarra, etc.
Aquest
class control ens ofereix la possibilitat d'emprar l'idioma dins del
seu context natural. Frases com: Would you open the window, please?
Shall I get some chalk for you? Do you want me to clean the board?
poden ser emprades amb tota naturalitat. Uns elements lingüístics
tan importants per la seva alta freqüència d'ús com
tan difícils per la seva opacitat, com són els verbs auxiliars
modals, hi troben la seva via natural d'expressió.
No és
necessari esperar que aquests i molts d'altres elements surtin a la
lliçó corresponent per a postergar?ne el seu ús
natural. Els alumnes menys dotats potser els veuran com a frases fetes,
mentre que els més llestos veuran les possibilitats generatives
que hi ha al darrera. Quan per fi surtin a "la lliçó
del dia", els alumnes podran reflexionar sobre quelcom que ja han
vist i han sentit molt sovint i, per tant, ja coneixen de forma intuïtiva.
Aquest sistema de pegging pot ajudar a evitar que els alumnes hagin
d'assimilar "en fred" unes estructures que, per la seva opacitat
i distància lingüística tant del català com
del castellà, resulten difícils d'assimilar.
Hi ha una
tendència molt natural, per part de mants professors, de pensar
que és millor per als alumnes simplificar i reduir la quantitat
d'anglès que reben, tot creient que, d'aquesta manera, l'aprenentatge
de l'idioma els serà més fàcil. Si sotmetem els
nostres alumnes a un degoteig d'elements lingüístics, els
estem privant d'allò que més necessiten per a aprendre:
un abundant material per tal que el seu mecanisme natural d'adquisició
pugui seleccionar i formular les seves pròpies regles gramaticals
adquirides de forma natural i intuïtiva. De la mateixa manera,
si posem un èmfasi excessiu en la forma i en la correcció
gramatical, correm el risc de convertir el que hauria de ser un mitjà
de comunicació en un estudi més o menys àrid d'una
llista interminable d'elements gramaticals, que només un percentatge
molt reduït del grup podrà assimilar.
Una altra
raó per a no reduir la quantitat d'informació lingüística
és perquè hi ha dos missatges implícits; si anem
a poc a poc és perquè el que volem ensenyar deu ser difícil
o perquè els alumnes no són prou intel·ligents
per a assimilar?ho amb rapidesa. Tots dos missatges són negatius
i desmotivadors i, per tant, només poden produir una actitud
de rebuig per part dels alumnes. Recordem la profètica frase
de Leonard Newmark, "si tots els elements d'una llengua s'haguessin
d'aprendre linialment, un darrera l'altre, donada la complexitat de
qualsevol llengua, l'infant ja seria molt gran abans que pogués
parlar i l'adult seria mort".
Naturalment,
no estem dient que no s'hagi d'ensenyar gramàtica d'una forma
explícita o sistemàtica sinó que si només
fem que la classe d'anglès sigui l'estudi d'uns quants elements
gramaticals més o menys contextualitzats i practicats en el workbook,
les possibilitats que els alumnes arribin a un cert nivell de capacitat
comunicativa seran gairebé nul·les.
Pensem,
i aquí volem donar les gràcies al professor Manel Estrany
per haver?nos introduït a aquest enfocament metodològic,
que l'ús d'històries pot ser una font molt rica d'exposició
a l'idioma. Narracions i històries s'han utilitzat sempre per
a millorar la comprensió lectora, però sovint han estat
considerades com una activitat complementària per fer-la a casa
o a la classe d'EATP. Una història és un molt bon mitjà
d'ensenyament precisament perquè no concentra l'atenció
del lector en la forma sinó en el missatge: la narració
d'uns fets que ens poden passar a qualsevol de nosaltres. Per tant,
el seu estudi pot ajudar a trencar el cercle tancat i desmotivador que
sovint es dóna a la classe d'idioma: el missatge és la
forma i la forma es converteix en el missatge i en la finalitat principal
de la classe.
Des del
punt de vista didàctic, les històries poden resultar molt
interessants perquè són intrínsecament atractives
i engrescadores per als alumnes. Lingüísticament també
ho són; en primer lloc, degut al seu elevat grau de redundància:
fan servir moltes paraules per a un reduït nivell de continguts.
Tantmateix, contenen un equilibri natural entre narració i diàleg.
Les funcions estan perfectament contextualitzades; seria pràcticament
impossible trobar una història en què els personatges
s'estiguessin de demanar perdó a algú, d'acusar, protestar,
queixar?se, felicitar algú, etc.
Els fets
que passen en una història, com la vida mateixa, estan organitzats
en seqüències i subseqüències; res no passa
perquè sí. Tot té una explicació i unes
causes i uns efectes. Aquests factors fan que una història sigui
fàcil de recordar. Quan algú ens explica una història
o un acudit, normalment no cal fer cap esforç per a recordar-los.
En canvi, quan anem a la plaça a fer la compra és evident
que si que hem de fer una llista. De vegades, el contingut d'una classe
d'idioma s'assembla ben bé a una llista de la compra -"...es
refereix a accions del passat que mai no han tingut lloc. Per tant,
rep el nom de condició impossible" o "aquest temps
es fa servir per a accions que varen succeir en el passat, vistes des
d'una altra acció passada" (apunts gramaticals d'un alumne
de segon de BUP).
Una història té personatges definits amb el seu present,
passat i futur; per tant, l'alumne s'hi pot identificar, o si més
no, interessar?se per les coses que els passen. Tanmateix una bona història
de misteri crea un clima d'anticipació i d'expectació.
Si podem intuir el que pot passar als personatges, també podrem
anticipar el llenguatge que s'associï a l'acció. "L'home
va obrir la porta del banc i traient la seva pistola va cridar..."
Tots aquests
factors fan que una història sigui un excel·lent suport
per a la memòria tant a curt com a llarg termini. Aquest és
un aspecte que cal tenir molt en compte, ja que la majoria dels alumnes
poden passar mesos, per no dir anys, abans de posar a prova la seva
capacitat de comunicació en anglès amb algú de
fora de l'àmbit estrictament escolar. Els psicòlegs ens
diuen que allò que no es repassi constantment, s'oblidarà
amb molta facilitat. El fet que en una història els mateixos
punts gramaticals, expressions i funcions sorgeixin repetidament fa
que hi hagi un sistema de repàs constant. Aquest fet significa
que no serà necessari aturar?se a practicar una estructura gramatical
determinada, durant molt de temps, perquè tornarà a sortir
i hi podrem tornar. El procés s'assembla a pintar una paret;
ens quedarà millor si hi fem diverses passades en lloc de només
una o dues.
Un dels
factors que diferencien un bon aprenent d'idiomes d'un que no l'és
tant és que el primer es fixa en petits detalls i sent curiositat
per saber com funciona un altre sistema lingüístic, mentre
que el segon no s'hi fixa. L'abundància de detalls lingüístics
que forçosament hi ha en una història ens permet que els
alumnes s'hi fixin i, d'aquesta manera, ajudar?los a desenvolupar la
seva consciència lingüística.
Les històries
que fem servir a classe segueixen la fórmula de suggestopoedia
i de les tècniques de l'aprenentatge accelerat; és a dir,
que es presenten en versió bilingüe ?a l'esquerra en català
i a la dreta en anglès. La traducció al català
no és literal sinó que pretén ser un equivalent
dinàmic. Som conscients que la referència a la traducció
pot posar els pèls de punta a molts, però pensem que,
d'aquesta manera, els alumnes s'assabenten molt ràpidament del
contingut del text que volem tractar, sense patir l'angoixa d'entendre
les coses a mitges. El professor llegeix el text, intentant donar-li
l'entonació adequada. Després, se'n fa una segona lectura
i els alumnes repeteixen el text. El professor aprofita aquesta segona
lectura per a fixar l'atenció dels alumnes sobre qualsevol punt
d'interès, sigui una frase feta, una estructura gramatical nova
o una que ja hagin vist anteriorment. Sovint contrastem les dues versions
del text assenyalant no només les diferències entre el
català i l'anglès, sinó també les similituds,
ja que una part de la tasca d'aprendre un idioma nou consisteix en esbrinar
quant en sabem. Com més en sabem, més fàcil ens
resultarà aprendre'l. El text ens donarà l'oportunitat
de fer tot un seguit d'activitats orals, tot intentant que tinguin com
a objectiu una comunicació real amb l'entorn dels alumnes i que
no sigui un pretext per a practicar una simple manipulació d'estructures
gramaticals.
L'ús
d'històries, dins d'un ambient de classe que pretén ser
càlid i afectiu, ens ofereix la possibilitat de pal·liar
la insuficiència d'exposició a l'idioma que pateixen els
alumnes dins de l'àmbit escolar, de superar algunes de les expectatives
negatives que s'associen amb l'ensenyament d'idiomes a grups nombrosos
i, en definitiva, a assolir un més que acceptable nivell de capacitat
comunicativa.
